La docència implica un gran esforç de treball mental per a la persona. I aquest curs s'ha doblat considerablement. Viscut en silenci. Molts, m’hi incloc, ens hem abandonat per implicar-nos i situar-nos a primera línia, més que mai, per fer xarxa entre nosaltres i mantenir obertes les escoles. Oferint la màxima normalitat a la infància, a l’adolescència i a les seves famílies. Amb totes i cada una de les responsabilitats que implica la situació actual. I, dissortadament com molts/es de vosaltres, també hem vist la malaltia als ulls, perdent familiars, amics i gent coneguda. Però hem seguit (i seguim) a primera línia. Amb tristor, però amb vocació.

Aquesta és la nova (i silenciosa) realitat que està entrant a les aules. Les xifres parlen per si soles. Segons dades espanyoles, actualment un 15% dels docents han buscat ajuda per motius de salut mental (font: Infocop.es) durant aquest curs escolar. Però, sincerament, aquestes disten de la realitat. Molts docents no busquen suport professional i viuen en silenci l’ansietat, l’estrès i/o l’angoixa que, finalment, comportarà grans conseqüències per la salut psicològica de la comunitat educativa. La vergonya i la lluita constant per ser resilients segurament siguin els principals motius d’aquest silenci a veus.

Tot i que el ministeri ens ha ofert formacions per prevenir i minimitzar aquestes conseqüències, són moltes les situacions que ens generen estrès i angoixa, incrementades per la mal anomenada postpandèmia. Perquè, en definitiva, depèn del treball personal d’un/a mateix/a. Evidentment que cada persona és un cas i cada docent ho viu diferent. L’estrès no és dolent si es dona en petites dosis. De fet, és necessari. Però quan és persistent i amb intensitat comporta conseqüències per a la salut mental. El nostre estat d’ànim queda afectat i apareix la tristesa, el desànim, la falta d’energia, la irritabilitat, entre d’altres.

A la situació de seguir afrontant la pandèmia de la millor manera possible, minimitzant l’impacte en la nostra salut mental, continuem gestionant situacions com els conflictes a l’aula, als patis, als menjadors i/o als passadissos. Situacions a les quals es sumen, més sovint del que ens podem imaginar, menyspreus i males contestes per part d’alumnes. Sense oblidar-nos dels conflictes amb les famílies. A tot això, cal sumar-hi els conflictes amb els companys, les relacions amb els iguals, etc. Però, aquest curs, amb una fragilitat psicoemocional afegida.

Hem demostrat estar al peu del canó minimitzant la nostra salut a la dels altres, a la dels més vulnerables. Hem demostrat responsabilitat en seguir endavant per mantenir les escoles obertes i seguir ajudant totes i cada una de les famílies. Perquè és la nostra manera de fer. Però sobretot la nostra forma de ser.

Gràcies a tots els companys que han acompanyat a d’altres, als equips directius per estar més propers que mai i al ministeri d’Educació i Ensenyament Superior per no deixar-nos caure. I és que, ara més que mai, és imprescindible situar l’educació en el centre dels interessos i prioritats de la societat andorrana. I seguir dignificant la professió docent. La més bonica de les professions.

Un article de Carles Perea, professor i doctorand en pedagogia social i didàctica.