Dilmé assenyala que, tot i que molts edificis eren necessaris i buscaven ser ràpids i econòmics, alguns arquitectes van aconseguir afegir-hi valor més enllà de la funcionalitat. “Crec que és interessant descobrir aquells arquitectes que, a més de fer allò que demanava la societat, li donaren alguna cosa més. Potser el problema ha estat no tenir una idea de conjunt, que tot tingués una línia comuna”, comenta l’arquitecte.

Segons Dilmé, urbanitzacions com la vila olímpica de Barcelona van aconseguir mantenir diversitat amb pautes comunes, mentre que algunes urbanitzacions noves dalt de la muntanya a certes parròquies són menys sostenibles. “Són pitjors perquè cal portar aigua i electricitat, i la gent es desplaça molt en cotxe, generant problemes de mobilitat”, conclou.