La història del Pas de la Casa neix amb aquells que fugien de la guerra i buscaven un lloc on construir una vida

A 2.500 metres d'alçada i a tocar del riu, frontera natural amb França a inici del segle XX, el Pas de la Casa era territori comunal d'alta muntanya que només habitaven animals de pastura a l'estiu provinents de l'Arieja i la Cerdanya i que ocupaven la zona coneguda com la Pleta i el Saliner. L'única construcció era una petita cabana que regentava el pastor, el Valentí. Fins allà s'hi va desplaçar Miquel Muntanya, més conegut com Calones, un refugiat que ja havia regentat l'hostal que porta el mateix nom a Andorra la Vella i que va demanar permís per fer una barraca aprofitant algunes de les ja construïdes on dormien obrers.  El 1934 vindria l'Aleix de les Escaldes amb la seva dona, la Lídia, farien el Refugi dels isards, la segona barraca, avui dia un hotel amb una cinquantena d'habitacions.

La millora de les comunicacions internes, la construcció de les carreteres i la proliferació del comerç del Pas de la Casa fa que el 1934 les autoritats franceses pugin la barrera de la frontera de l'Ospitalet fins al Pas de la Casa. Aquell any va arribar el el doctor Borra, que seria el propietari de la tercera barraca. Va venir de França on s'havia exiliat amb la família.

Durant la postguerra, el Pas de la Casa lluïa un decorat molt cinematogràfic, cinc o sis barraques al mig del no res que van donar lloc al nom de Far West. Tanmateix ja era un petit centre de negoci amb moltes possibilitats. A partir del 1948 amb l'argument de la perdurabilitat, el comú permet la primera construcció de totxana a la família Santuré, l'hotel Pic Mari, que obre la porta a d'altres com les Truites. El figuerenc Jaume Brugat, un refugiat polític que treballava a la Generalitat i que havia regentat el restaurant dels Borra i el Calones, animat pel comú, va construir-hi l'hotel Cims. En aquest moment també arriba molta gent d'Almeria creant una comunitat representativa.

No era fàcil abastir-se ja que a l'hivern es tancava el port d'Envalira i molts transportistes interns arribaven fins a Soldeu. El 1957 Andreu Claret, l'home de les neus, ho canviaria tot, gràcies a la concessió per garantir l'obertura permanent a l'hivern. El Pas de la Casa té una de les neus més fredes d'Andorra ja que mira al vessant Atlàntic. Ho tenia clar Francesc Viladomat, que va decidir que aquí hi faria el primer teleesquí. El disset vegades campió d'Espanya en diverses modalitats agafava idees a cada viatge per competir, com la de posar una botiga de roba d'esquí. Primer van venir les botigues a la vall. Després el teleesquí, que inicialment havia projectat a Grau Roig.

No ho va tenir fàcil amb les autoritats canillenques en contra per fer passar el sistema de Pomagalski pel port. A més a falta de motor, que aquella temporada no va arribar, s'activaria l'enginy. En Quicu, com el coneixien els amics, sabia molt de neu però poc d'altres activitats com la restauració. El primer hotel a peu de pistes, el Pic Blanc, el va oferir a un company de la causa, Frederic Deu, que havia perdut un passatge a Austràlia. L'hotel tenia botiga, un centre mèdic per atendre els ferits a pistes, era centre social per a les curses però si calia, s'hi feia fins i tot missa ja que l'església no arribaria fins eal 1973.

El negoci de la neu va ser un revulsiu que demanava altres serveis bàsics com l'aigua que va arribar amb la urbanització. El telèfon va arribar el 1958, moment en què banca Cassany començava a operar. També l'electricitat que van haver de lluitar perquè tingués el preu encampadà. No obstant els entrebancs eren tants els beneficis del poble que no parava de créixer.

Recordem que el nucli es va construir sobre sòl públic per això el comú cobrava un dret d'ús del terreny, conegut com cens emfitèutic. Fins aleshores, qui la demanava tenia parcel·la, fet que canviarà als anys 70.

Enguany farà 70 anys que gràcies a gent valenta, emprenedora i amb visió, la urbanització de Sant Pere del Pas de la Casa com es diu oficialment, es convertiria en un referent turístic de compres i neu, amb la sensació que sovint han hagut de lluitar massa per ser part de la parròquia, potser per això s'encomanen a qui té la clau del cel.