Als anys vuitanta, el comú d’Escaldes-Engordany ja s’havia plantejat com aprofitar l’aigua termal que desestimava. Se n'havia fet una ordinació sobre l'ús i el 1987 va ser objecte de campanya electoral, cosa que va fer realitat el projecte gràcies a la candidatura guanyadora en què hi havia Jacint Casal, que posteriorment seria cònsol major.

"Del 83 al 85, es van mirar els balnearis tradicionals i no van convèncer. Vam fer unes consultes amb gent especialitzada i el que va sortir és que el futur era el lleure, no en el malalt."

Jacint Casal, cònsol major 1991-1996

L'elegit va ser l’arquitecte de l’aigua Jean-Michel Ruols, en una nova era de l’arquitectura d’Andorra encetada per Bofill amb el santuari de Meritxell i la façana del comú d’Encamp de Roberto Suso, en què la llum i la connexió amb la natura eren clau en el vidre.

Els temes que no es van discutir mai van ser la qualitat dels materials i la durabilitat de l’obra.

"La inclinació del vidre fa que durant el dia els colors canvien a l’interior. Venia a casa, en portava cinc o sis i se’ls mirava, cap al sol, cap a l’ombra. I em va dir: 'mira que soc francès, però el millor vidre serà americà'."

Jacint Casal, cònsol major 1991-1996

El que sí que es va negociar va ser la primera torre escaldenca, que no era en els esbossos inicials.

"Hi ha la torre Eiffel, la torre de Londres i vam dir: 'Aquí no hi ha torres, així que en posarem una'. En aquell moment, vam pensar en un hotel, però no volíem fer la competència als de la parròquia. La torre és el que va encarir més el projecte, el menys rendible, però el més simbòlic."

Jacint Casal, cònsol major 1991-1996

I és així com el 1994 s’inaugura un concepte que a Andorra es va encunyar com a "termolúdic" i que més tard tornaria a comptar amb l’equip de Ruols per a altres obres com Inúu, i es dirigia en català a una terra on ha deixat la seva firma per sempre més.