Era a finals dels anys 50 quan Sergi Mas arribava a Andorra convidat pel seu bon amic Bonaventura Naudí per participar en l’encàrrec de fer un Sant Cristòfol, patró dels conductors.

Casa Duró d’Aixovall és on havia fet arrels i des d’on treballava qui sempre va renegar del nom d’artista. Es confessava un artesà, amant del Pirineu i de la tradició popular: des de la manera de fer el pa, els utensilis com el salers, els mobles, l’art de la musicadura i la connexió amb la natura i les seves llegendes.

Amb el seu bon amic Casi Arajol van elaborar fins a l’última edició la portada del llibret de la Fira del Bestiar. Era un gran enamorat d’una Andorra vernacular, rica d'un imaginari i tradició oral que va recollir en moltes de les seves manifestacions.

Sempre va tenir la sensació que no s’havia sabut vendre prou bé, mentre feia tota mena d’encàrrecs que escamparien les seves empremtes arreu. En un dels llocs més visitats, a la Casa de la Vall, va participar en la reforma dels anys 60 amb el disseny i l'elaboració de serralleria i gravats del Tribunal de Corts i la sala del Consell amb Francesc Rossell de Sant Julià i l'urna de les votacions.

En el documental que li fa fer el seu net i creador audiovisual, a Sergi Mas li costava respondre sobre la seva fe, confessant-se un mal creient que tanmateix va dedicar mitja vida a la talla d’imatges i l’elaboració de mosaics.

Va fer una rèplica de la Verge de Meritxell cremada a l’incendi del vell santuari que el 2005 va ser robada i cremada. Seus són els sants patrons que custodien la nau central de la basílica.

A les terres de Laurèdia on sempre ha viscut hi deixa el mosaic de l’aparició i la marededéu a Canòlich i a Sant Pere Màrtir a Escaldes-Engordany, les benaurances de la façana. A Sant Julià queda el seu nom a l’escola on va néixer el moviment de la Xarranca per impulsar els creadors d’Andorra.

El 2002 li atorguen el Premi Àgora Cultural i el 2008 el ministeri de Cultura francès li va atorgar la medalla de Cavaller de les Arts i les Lletres. I és que les seves obres han arribat a Jerusalem, el Vaticà i el Museu de l’Home a París.

Ens deixa aquell home que tenia la mirada del nen que enyorava un passat millor i que creia en unes arrels que ara algú haurà de regar.