Aquella feina va donar peu a una jornada històrica que viu avui a Andorra. La col·locació d'unes llambordes que formen part del projecte Stolpersteine que es tradueix com 'pedra amb què ensopegues', que recorden d'on van sortir aquests andorrans que van perdre la vida, alguns sent un número en un camp de concentració.

A les 9 del matí l’artista Gunter Demnig arriba amb les vuit llambordes Stolpersteine per homenatjar els andorrans que van patir i morir durant l’Holocaust. A Andorra els llocs d’on van sortir. Bonaventura Bonfill Torres era de cal Candela. Ell va ser de la meitat dels alliberats. Va estar més d’un any a Buchenwald amb el numero de presoner 40.503.

"Gent viva d'aquesta casa de cal Candela no hi havia, llavors em vam preguntar si jo volia fer de representant d'aquest senyor i vaig dir que sí, per la descendència i per la importància que tenia l'acte. És important recordar aquestes coses."

Daniel Mandicó, amic de la família

"Si us plau que no passi mai més. És el més important. I l'altre és tornar els noms ja que moltes d'aquestes víctimes no tenen una tomba. Així d'aquesta manera el seu nom torna."

Gunter Demnig, impulsor d'Stolpersteine

La majoria de persones com Salvador Montanya de ca la Conxita havien marxat a treballar a França per buscar-se la vida i la guerra els va sorprendre. Ell va morir afusellat després de ser arrestat acusat de col·laborador contra el règim de Vichy. La seva neboda, Anna Dolsa, ha subratllat que "com a mínim homenatgen aquestes persones que van morir injustament."

A Andorra la Vela també vivia Càndid Rossell de ca l'Adela, que havia marxat a França. Ell era professor. Mario Rossell, el seu nebot, ha explicat que Manel tenia dos fills dels que no en tenien constància i espera que, si saben que s'ha fet l'homenatge, els faci plaer.

L'estiu del 1943 ell i altres cinc andorrans van ser deportats per ser en llocs equivocats. Un dels moments més emotius s'ha viscut al poble de Canillo a la casa on quedarà el testimoni de Josep Franch Vidal que va lluitar contra el règim de Vichy i va morir torturat al mateix camp de Buchenwald. Avui el seu fill que viu a França i no el va conèixer ha volgut ser present a l'acte.

"El meu pare va morir a Buchenwald, i malauradament no el vaig conèixer. No es pot oblidar aquesta desgràcia, espero que no es repeteixi, tot i que avui dia hi ha moltes dificultats, maldat... Ho hem de suportar."

Josep Franch, fill de Josep Franch Vidal

"Són màrtirs de la guerra, això ens permet recordar aquells temps foscos i ens permet de fer-ho una mica millor."

Jean-Yves Franch, net de Josep Franch Vidal

A Prats es recordava Josep Calvó, de casa Jaumina, Pere Mandicó de casa Xicos i Antoni de cal Vidal, aquest últim mort a Mathausen. Precisament un dels impulsors de la recerca històrica remarca que l'últim homenatge caldria deixar-lo als camps en nom del país.

"Quan vas als camps de concentració on van estar els andorrans encara no hi ha cap reconeixement al camp de Mauthausen o de Buchenwald i és una tasca que queda encara pendent per fer."

Jorge Cebrián, investigador

La plaça del Consell General acull la cloenda de l’homenatge als deportats andorrans

La plaça del Consell General ha acollit la cloenda de l'homenatge al qual han assistit familiars de les víctimes, polítics i l'entorn de Velles Cases Andorranes, que ha encapçalat l'arribada d'unes llambordes daurades on apareix el nom de la persona, les dates de naixement i de mort, el motiu i la casa on va viure i néixer.

Aquest vol ser un record a les víctimes, un compromís amb la recerca i de presa de consciència davant l'horror de les guerres que repeteixen errors del passat.

"Aquests actes fan que molta gent que tenien  vergonya o desconeixement s'han posat en contacte amb nosaltres i això fa que la segona tanda estarà enfocada cap a ells i altres que anem trobant."

Francina Pons, Velles Cases Andorranes

El síndic general, Carles Ensenyat, ha destacat la magnitud del que va representar la deportació per a una població tan petita com la d’Andorra en aquell moment.

"Ens adonem que no només hi hem de ser, sinó que el nombre de població era elevada perquè tretze de vuit mil ciutadans a l'època era una xifra important."

Carles Ensenyat, síndic general

Al món hi ha unes 117.000 llambordes com aquestes que constitueixen un monument social davant el qual agenollar-se i aprendre.

Informa: Rosa Alberch

Imatges: Sergi Linares - Kevin Ribeiro