El Govern ha volgut, així, reconèixer una lluita justa. Fa 58 anys la petició transcendia més enllà de dret a votar. Es reivindicava la llibertat, perquè en aquells temps la realitat social de la dona era ben diferent, ja que l'aportació de l'home era necessària per a qualsevol aspecte de la seva vida.

"Al final les dones necessitaven la signatura del seu marit per fer un embrancament d'aigua, tot i que fos el seu negoci, la seva propietat... per fer una gestió administrativa, per obrir un compte al banc, per qualsevol cosa".

Xavier Espot, cap de Govern

Finalment, Andorra ha reconegut a les nou dones que van iniciar el procés per a l'aprovació del sufragi femení al Principat. El Govern els ha atorgat aquest dimecres la Creu de l'Orde de Carlemany. Un acte solemne que s'ha fet al Consell General.

El cap de Govern ha qualificat aquell procés com una revolució, que va aconseguir trencar una societat massa patriarcal. També ha fet una crida Xavier Espot a les noves generacions perquè no retrocedeixin mai en la lluita per la igualtat de gènere i els drets fonamentals.

Ara s'ha iniciat un treball històric per determinar quines eren aquelles altres 378 dones que van signar la súplica i "determinar si n'hi ha més. Poder-les determinar, identificar i, en el seu moment, poder fer-los un reconeixement".

A les eleccions del 1971 les dones van poder votar per primera vegada, però encara restava un altre objectiu, formar part d'una llista electoral, realitat que no es va assolir fins uns anys després.

“Els consellers d’abans no deien res... com ara”

Només dues de les premiades han pogut assistir-hi presencialment, Angelina Mas i Maria Molné. La lluita va superar molts entrebancs, com la mentalitat patriarcal, donat que per a alguns les dones no estaven preparades per a aquell canvi.

Mas recorda com, a l'època, els deien que necessitaven aprendre. "Qualsevol diria que els consellers d'aleshores havien fet una gran carrera o un concert", explica. S'indigna quan pensa en aquell moment i es pregunta "aprendre què? I de qui?".

A partir d'aquí, es va dedicar a seguir fil per randa les sessions parlamentàries i distingeix entre els consellers generals que parlaven "amb sentit comú i els tanoques de torn, que n'estava ple. No deien res perquè anaven allà (al Consell General) només a votar i ja sabien el que havien de votar... que és el que està passant ara", conclou aquesta pionera de la lluita pel sufragi femení.

Informa: Joan A. Sarmiento

Imatges: Albert Refart