La Mimi explica que, just després del part, va viure moments de desconcert emocional: recorda que estava a l’habitació de l’hospital “plorant molt” i que, quan la llevadora li preguntava què li passava, ella mateixa admetia que no ho entenia, perquè en realitat se sentia feliç. Aquesta contradicció es feia encara més evident perquè, segons diu, tothom li repetia que havia de ser un moment bonic i que havia d’estar contenta. En aquest sentit, subratlla que “a nivell hormonal és molt dur” i que, tot i que el nadó descansi, a ella no sempre l'hi és possible, ja que sent la necessitat d’estar pendent de tot.

Pel que fa a la lactància, assegura que li hauria agradat tenir més informació prèvia. Explica que va voler donar el pit, però que no era conscient de la dificultat que comporta: comenta que “fa molt de mal” perquè el cos s’ha d’adaptar i no hi ha experiència prèvia que ho faci més fàcil.

Sobre el permís de paternitat, defensa que el paper del pare hauria de ser equivalent al de la mare. Critica la idea estesa que el pare “ajuda”, i insisteix que no es tracta d’ajuda, sinó d’una responsabilitat compartida amb un rol igualment actiu. Per això, considera que els permisos s’haurien d’equiparar: “si jo tinc quatre o cinc mesos, el pare també els hauria de tenir”, ja que es tracta d’un projecte familiar. En el seu cas, el fet que no hagi estat així li ha generat dificultats.

Finalment, destaca la importància de l’acompanyament psicològic abans, durant i després del part. Reconeix que, tot i que es parla del canvi que suposa la maternitat, no se’n pot comprendre realment la magnitud fins que es viu en primera persona. Tot i que en el seu cas han tingut sort perquè el nadó plora poc i dorm bé, admet que, en una situació diferent, hauria valorat molt tenir algú al costat que l’acompanyés en el procés.