Les conseqüències ja són visibles: escassetat de lloguers de curta durada, dificultats per captar treballadors estrangers i una realitat preocupant. La meitat de la població amb menys ingressos, majoritàriament llogatera i estrangera, destina més del 40% del sou a l’habitatge.

En aquesta línia, l’informe conclou que les llars amb baixos ingressos i els treballadors amb poca qualificació són els més perjudicats per la manca d’accessibilitat.

El document també desgrana les causes del desajustament entre oferta-demanda i de l'augment desacompassat dels preus i els salaris: l’augment de la inversió estrangera amb finalitats especulatives, la duplicació dels treballadors temporals en vuit anys i un creixement poblacional del 7% des de la pandèmia. Tot plegat ha disparat la demanda, mentre l’oferta ha quedat limitada per la geografia, una nova construcció orientada al luxe i una baixa mobilitat residencial.

Paradoxalment, el FMI destaca que des dels anys 90, les unitats d'habitatge han augmentat amb la població, però no les propietats per habitatge. I amb els preus a l'alça pagar un lloguer és difícil, però esdevenir propietari encara ho és més. Hi ha suficients habitatges per tothom, però aquests no són assequibles per la majoria i si ho són, ho seran en forma de lloguer.

I pel que fa a possibles solucions, assegura que Andorra va pel bon camí, gràcies a mesures com la creació postpandèmica de l'INH, les ajudes al lloguer flexibilitzades o el parc públic d'habitatge. Però les receptes miraculoses no existeixen, així que es limita a aconsellar alguns preceptes perquè la situació vagi a millor.

El FMI recomana prioritzar el lloguer, alleujar la pressió a curt termini sense distorsionar el mercat i, a llarg termini, augmentar l’oferta assequible, que passa per utilitzar millor l’estoc existent, incentivar fiscalment el sector privat a oferir preus raonables per a la majoria, reforçar les ajudes als col·lectius més afectats i centrar-se en polítiques d’habitatge vinculades al model econòmic de país.